Tractar la vellesa amb mirada humana: molt més que cuidar, és acompanyar

Tractar la vellesa amb mirada humana: molt més que cuidar, és acompanyar

Hi ha una pregunta que m’agrada fer sovint:

Què em diríeu de sortir un divendres a la nit al teatre a veure un espectacle de música i dansa moderna on la sexualitat, la llum, el color i els diferents tipus de parella siguin el fil conductor… i acabar la vetllada amb un bon sopar, vi, cava, menjar selecte i unes copes… amb 95 anys?

Pot ser?

Doncs sí. I no només pot ser: hauria de poder ser sempre que aquella persona ho desitgi.

Jo no ho visc com una extravagància. Ho visc com el que és: vida.

La vellesa no és una bombolla de vidre

Durant massa temps, la societat ha col·locat les persones grans dins d’una bombolla fràgil. Les hem etiquetat com a delicades, limitades, “ja no toca”, “ja no és edat”.

Però la vellesa no és una retirada del món. És una nova etapa vital.

Una etapa on:

• Es poden fer noves amistats
• Es poden iniciar noves parelles
• Es poden descobrir aficions inesperades
• Es poden complir somnis que havien quedat pendents
• Es poden viure aventures petites… o molt grans

Quan tractem les persones grans només des de la protecció, les estem limitant. Quan les tractem com a persones completes, amb desitjos, gustos, inquietuds i sexualitat, les estem dignificant.

Nosaltres no decidim per elles. Som eina facilitadora.

La nostra funció no és restringir.
No és infantilitzar.
No és sobreprotegir.

La nostra funció és oferir la mà.

Som l’eina facilitadora perquè puguin executar les seves necessitats, els seus desitjos i les seves ganes de viure. Si volen anar al teatre, hi anem. Si volen vestir-se elegants i brindar amb cava, brindem. Si volen parlar d’amor, de sexualitat, de noves relacions, ho fem amb naturalitat i respecte.

Perquè tenen 95 anys… però continuen sent persones adultes.

Amb història.
Amb criteri.
Amb emocions.
Amb dret a decidir.

Sexualitat, cultura, oci… també a la vellesa

Encara incomoda parlar de sexualitat en persones grans. Però la sexualitat no desapareix amb l’edat; evoluciona.

La cultura, l’art, la música, la dansa moderna, els debats sobre diversitat de parelles o identitats… tot això també els pot interessar. I molt.

Per què assumim que només volen activitats “tranquil·les”?
Per què decidim que ja no els interessa el vi, la nit, el color o l’expressió artística contemporània?

La resposta és clara: perquè projectem els nostres prejudicis.

Una nova filosofia de cura

Crec fermament que ens hem de replantejar la filosofia de la cura en la vellesa.

Cuidar no és limitar.
Cuidar no és anul·lar.
Cuidar no és substituir decisions.

Cuidar és:

• Respectar la voluntat
• Escoltar activament
• Acompanyar sense imposar
• Facilitar experiències significatives

Si tots visquéssim la vellesa des d’aquesta mirada, probablement tindríem:

• Persones grans més actives
• Més estímul cognitiu
• Més motivació vital
• Menys dependència emocional
• Menys sensació d’inutilitat
• Més salut mental

La inactivitat i la manca d’estímuls no protegeixen: apaguen.

Viure fins al final, no esperar el final

Per mi, la vellesa no és un compte enrere. És un capítol nou.

I si una persona de 95 anys vol sortir un divendres a la nit, emocionar-se amb un espectacle provocador, brindar amb cava i tornar a casa amb el somriure d’haver viscut…

Qui som nosaltres per dir que no?

Som aquí per fer-ho possible.
Som la mà que acompanya.
Som l’estructura que dona seguretat.
Però la vida és seva.

I mentre hi hagi desig, hi ha dret.
I mentre hi hagi dret, hi ha dignitat.

I jo trio treballar des d’aquí.